Ubicada al número 43 del carrer de la Boqueria de Barcelona, Almacenes del Pilar és una de les botigues més emblemàtiques de la ciutat. Ven teles des del 1887 i conserva els taulells de fusta en els quals els avantpassats de l’actual propietària -Assumpció Quevedo- tallaven la roba a metros.
Des de fa uns quants anys, aquests magatzems s’han anat especialitzant en la venda d’articles tant de la cultura popular de Catalunya com de la resta d’Espanya. S’hi poden trobar mantellines, mitenes, enagos i totes les peces que un necessita per fer-se un vestit tradicional.
A Punt pla entrevistem a Assumpció Quevedo, que ens explica els orígens del negoci.
1. Quina és la història d’Almacenes del Pilar?
És un establiment que data del 1887 però jo calculo, pel que sé dels meus avantpassats, que ja estava obert abans, pels volts del 1870. L’enllaç amb la meva família s’inicia quan els meus oncles-avis per part de mare van començar a treballar-hi com a aprenents cap al 1894. Uns quants anys més tard, el 1913, es van quedar el negoci.
2. Va ser llavors quan li vau canviar el nom.
Sí, li vam posar un que fes referència a la Mare de Déu del Pilar, ja que la meva família per part de mare provenia de l’Aragó. Vivien a Calaceit, a un petit poble situat a la Franja. Allà el meu besavi va deixar el meu avi al camp i als altres dos fills els va baixar a Barcelona a treballar. Va ser llavors quan van començar en aquests magatzems.
3. Per tant, quantes generacions de la mateixa família han passat per Almacenes del Pilar?
Els meus oncles-avis van ser de la primera, la meva mare va formar part de la segona, jo de la tercera i els meus fills, quan es facin càrrec de l’establiment, seran de la quarta.
4. Quin era el punt fort de la botiga?
Des dels seus inicis fins a la primera meitat del segle XX aquí estaven especialitzats en “lutos, colegios y hospitales”. Sobretot s’hi venia metratge, és a dir, totes aquelles teles que la gent necessitava per cosir-se els uniformes escolars o la roba per anar de dol. També s’hi podien trobar les tovalloles, els llençols i tots els articles necessaris perquè les noies es fessin l’aixovar.
5. També veníeu roba tradicional?
Més o menys, el que avui es coneix com a roba tradicional abans es portava per anar al carrer. Per exemple, els mantons de Manila. Moltes dones se’l posaven per anar al Liceu, era una peça de roba de moltíssima categoria i no hi havia noia que s’apreciés que a casa seva no tingués un mantó. Un altre exemple són les armilles, les espardenyes i les faixes que duien els homes.
6. Els homes també anaven vestits de català.
No tots, sobretot els que treballaven al camp. Hi ha una anècdota del meu besavi, de quan l’any 1929 va venir del poble a Barcelona per visitar l’Exposició Internacional. Com que anava vestit amb calça curta, faixa i armilla, és a dir, amb el vestit tradicional de català, el van deixar entrar de franc.
7. Actualment, Almacenes del Pilar s’ha especialitzat en la venda de peces de roba dels vestits tradicionals. Quan vau fer aquest canvi?
Cap als anys 80 del segle passat. Tot plegat ho ha anat portant el temps. Com que cada cop hi havia menys gent que cosís, vaig anar reduint la venda de roba convencional per la tradicional.
8. Avui dia què hi podem trobar?
Tots els articles que un necessita per fer-se un vestit tradicional, tant de Catalunya, València i l’Aragó com de la resta de l’Estat espanyol. Aquí, per exemple, tenim mantons de Manila, mantellines, mocadors, ventalls i teles adamascades pels vestits de catalana.
9. Quin tipus de clients venen a Almacenes del Pilar?
Ve la gent que es vol fer un vestit d’aquest tipus, com els dansaires d’un esbart o l’hereu i la pubilla d’algun municipi. També venc roba per vestir els gegants.
10. I en general, què és el que més valoren?
Sobretot, la qualitat. Jo això m’ho miro molt i la gent ho agraeix. Procuro que tot el gènere que venc, com que és tradicional, estigui fabricat a l’Estat espanyol.
11. Ja per acabar, què és el que més li agrada de regentar Almacenes del Pilar?
El contacte amb la clientela. L’Ajuntament per allà ha posat un anunci que diu que el comerç és vida. I això és veritat. La botiga m’ajuda moltíssim a continuar vivint, per dir-ho d’alguna manera, perquè aquí sempre ve gent de tot arreu. Per exemple, aquest matí ha vingut un client que és del Brasil. Jo al Brasil no hi he estat mai però a través del contacte amb aquestes persones conec altres pobles i això sempre enriqueix. És molt bonic.
