Ara fa ja alguns anys que es va crear Edicions Sidillà. Enmig de llibres de narrativa i història ens trobem amb una necessària tasca d’edició de llibres de cultura popular i temàtica tradicional; de llibres que ens parlen del patrimoni etnogràfic català, sobre temes com l’elaboració del recuit, la ratafia, la botànica popular catalana, les llegendes o la figura de la bruixa a Catalunya. Parlem sobre l’editorial Sidillà i la necessitat d’editar sobre aquests temes amb una de les seves fundadores, Judit Pujadó.
Com va sorgir Edicions Sidillà?
Vam engegar l’editorial el 2010 i el primer llibre el vam editar el 2011. Som dues persones que hem engegat aquest projecte: una és en Xavier Cortadelles i l’altra sóc jo, que sóc la Judit Pujadó. Tots dos ja havíem publicat narrativa i havíem fet llibres d’història perquè jo, per exemple, de formació sóc historiadora. També havíem fet llibres de cultura popular, encara que quan vam començar amb l’editorial no teníem molt clar per on aniríem. Teníem la intenció d’editar més narrativa, però ens hem anat decantant per temes de cultura popular, d’etnografia, de llegendes, fins i tot d’etnogastronomia! Ara, per exemple, hem començat a editar la Història de la cuina catalana i occitana d’en Vicent Marquès, que serà una mica la gran obra que farem perquè són deu volums i estarem els pròxims deu anys embolicats amb aquesta història, ja que farem un volum cada any.
Us definiu com una editorial petita però forta amb vocació de treballar per a la cultura…
Per a la cultura i el país. Nosaltres el que volem, d’alguna manera, és anar omplint buits amb temes del país que sembla que no s’han treballat abans. Per exemple, els llibres que hem venut més, els nostres bestsellers per dir-ho així, són llibres que parlen de pobles que han quedat deshabitats. Vam començar el 2012, quan encara no es parlava d’aquest tema, i ja hem fet tres llibres que s’han venut molt bé. En tots aquests casos hem anat a parlar amb gent que va viure en aquests pobles, que ens va explicar la seva experiència i què els va passar. D’alguna manera és un tema que no s’havia tocat. Ens agrada molt donar veu a la gent.
La història, depèn d’on la miris, t’explica unes coses o unes altres que no sempre són excloents però, de vegades, si no parles amb la gent, queden moltes llacunes o coses que no s’acaben d’entendre. I aquest és un tema que ens agrada molt: fer llibres molt divulgatius, o sigui, no volem fer llibres d’història, que ja hi ha altres editors que ho fan i ho fan molt bé, però sí llibres divulgatius, evidentment rigorosos des del punt de vista històric, però en aquest cas el més important és el que ha viscut la gent.
Pel que fa als llibres sobre imaginari, també hi ha necessitat d’editar-ne volums?
Sí, a més, és un tema que trobes que interessa molt, sobretot pel tema de les pel·lícules. Al final, acabem entrant en l’imaginari i llegendari d’altres cultures quan nosaltres tenim un imaginari riquíssim que donaria molt de si i que no el coneixem i clar, ens agrada molt poder-ne parlar i fer llibres sobre aquest tema. De veritat que tenim un munt de llegendes que no tenen res a envejar a moltes que són de tradició celta. N’hi ha moltes que són del país i està bé anar-ho recordant, compilant i fent llibres sobre aquests temes que, a més, és el que et dic, interessen molt a la gent.
Al catàleg podem trobar les col·leccions de QuèViures, La Talaia i La Talaia Clàssics. Què tenen d’especial aquestes col·leccions?
Tenim La Talaia i La Tatalaia Clàssics. La Talaia clàssics és la recuperació d’alguns llibres que s’havien editat fa temps i que no es troben i que ens sembla que val la pena tenir-los i tornar-los a posar a la venda perquè els continuen demanant. Hem recuperat Cels Gomis, que tenia algun llibre que no s’havia editat des de 1905 i d’altres que s’havien reeditat als anys vuitanta i noranta però que ja no eren al mercat. Cels Gomis és un personatge que va fer molta feina com a folklorista i que espero que el tinguem a l’abast una altra vegada.
La col·lecció de La Talaia, diguem que no són clàssics, sinó contemporanis. Hem fet molts llibres que encarreguem o propostes que ens arriben. De vegades, si pensem que hi ha un tema que no s’ha treballat prou busquem gent que ens pugui escriure sobre allò, busquem gent de cada territori. Ens sembla millor que, si s’ha de parlar de com jugava la gent abans, és molt millor que vagi algú de Lleida a fer entrevistes a gent de Lleida més que no pas algú de Barcelona o de Girona. Mirem de col·laborar molt amb autors de cada territori.
I en el cas de QuèViures?
Aquesta col·lecció va començar amb un llibre sobre el recuit, que és com una mena de formatge de mató -molt millor que el mató- que es fa a l’Empordà. És un producte històric i el feien sobretot les pageses que tenien ramat. Aprofitaven la llet de les ovelles o de les cabres per fer recuit, que era un producte que anaven a vendre, normalment, els dies de mercat i amb els diners que obtenien es compraven coses. Aquest va ser un principi d’autonomia de les dones de pagès i és un producte molt estimat aquí, mot bo però difícil d’exportar perquè aguanta poc. Vam començar amb aquest llibre que ens explica tota la història d’aquestes dones i d’aquest producte i, a més, també explica com fer-lo perquè no es perdi, perquè el continuïn fent. A partir d’aquí van sorgir altres propostes que hem anat fent. Hem fet un llibre sobre els embotits, per exemple. En aquest últim cas mirem d’explicar com es fan les matances perquè la normativa sanitària ha fet que molta gent deixi de fer matances perquè pensen que està prohibit…
També hem editat un volum sobre la ratafia, que és una beguda que té molta tradició. Després, per exemple, hem editat sobre les escudelles populars que es fan al carrer. Aquestes escudelles estan lligades a festes que tenen, de vegades, fins a deu segles d’història. Són aquestes sopes de pobre, que deien abans, i que amb el temps han anat evolucionant cap a sopes de poble i que, de fet, serveixen per a cohesionar la gent. Una manera de reivindicar aquestes festes a partir de les receptes de totes aquestes escudelles que es fan pràcticament arreu de Catalunya ha estat editant-ne un llibre. De vegades comencem una col·lecció i no sabem ben bé cap a on anirà però al final veiem que la cultura popular és a tot arreu.
Quin és el vostre objectiu com a editorial?
La nostra intenció és contribuir a fer que la gent conegui més el seu país i aportar llibres que s’escriuen en altres llengües que ens sembla que està bé que els tinguem perquè aporten coneixement. Ara, per exemple, acabem d’editar un llibre que és el primer cop que es tradueix al català. Quan es tradueix una obra d’una altra llengua també es tradueix tot un vocabulari. Quan fas un llibre sobre com es treballava a un determinat lloc estàs mantenint tot un vocabulari que ha desaparegut. Si no mires de glossar-ho es perden les paraules. Traduir o fer llibres sobre determinats temes també és una manera de mantenir tot un llenguatge i donar eines a la gent perquè, a l’hora d’escriure, aquest vocabulari pugui estar actiu i no desaparegui.
Com us definiríeu com a editors?
Nosaltres mirem de fer les coses el millor que podem. Correm molt pel país, anem a fires, ens agrada molt parlar amb la gent, sempre que ens movem aprenem coses i això ens agrada. També som uns editors una mica especials perquè en alguns dels llibres hi col·laborem nosaltres. Molts dels llibres que editem els hem pensat nosaltres i això potser ens fa una mica diferents… Bé, no del tot, perquè també hi ha editors que fan coses semblants, però estem molt implicats en aquest sentit. Nosaltres ja havíem publicat amb altres editors revistes i, d’alguna manera, ho continuem fent des de l’editorial. De vegades volem fer un llibre i l’encarreguem perquè no ho podem fer tot i això fa que tinguem una relació bastant intensa amb els nostres clients. Ens agrada molt voltar, parlar amb la gent i que ens diguin: “Osti! Aquest llibre està molt bé!” o “Com és que heu publicat aquest si no val gaire?”
El passat mes de setembre vau assistir a La Setmana del Llibre en català. Com valoreu l’experiència?
Molt positivament perquè són deu dies que parles amb tota mena de gent, que tens la possibilitat d’explicar el teu catàleg, de donar-lo a conéixer i, per nosaltres, va ser una experiència molt positiva. Ens sembla que va ser molt encertada la ubicació a la plaça de la Catedral. Espero que no la canviïn. La Setmana del llibre és una presentació de les novetats que tindrem al mercat fins a Nadal com a mínim i la veritat és que cada vegada també té més públic. Això fa que es consolidi i, per descomptat, pels editors en català és una plataforma de visibilització claríssima perquè la resta de l’any és molt dur. Costa tenir visibilitat, estem tots en igualtat de condicions, tenim la nostra parada, les nostres lleixes, els nostres llibres i al final un editor és això, és una casa que es va construint amb els llibres que va fent.
