PuntPla
portal d'articles sobre cultura tradicional i popular
Música

Huntza: “Fem la música que ens agradaria escoltar”

Huntza: “Fem la música que ens agradaria escoltar”
Josune Arakistain i Aitor Huizi, músics d'Huntza / Foto: M. Bayarri

Inspirats per la natura que rodeja Guipúscoa (tots els seus integrants són d’allà), neix Huntza, un grup de música folk rock que ha revolucionat el panorama artístic al País Basc. El seu estil, marcat per les melodies de la trikitixa i el violí, s’allunya de les cançons tradicionals, és àgil i animat i ofereix al públic noves sonoritats que són fresques i enèrgiques.

A PUNT PLA, aprofitant que Huntza va fer un concert a Vilafranca el passat 28 d’agost, hem entrevistat a dos dels seus integrats: la Josune Arakistain (trikitixa) i l’Aitor Huizi (violí).

1. Com va néixer exactament Huntza?

Aitor: El nostre conjunt es va crear l’any 2014 a Bilbao. En aquella època quasi tots els integrants érem estudiants universitaris. La Josune i jo ens vam conèixer en un Trikipoteo, que és un recorregut que es fa pels bars mentre una o dues persones van tocant la trikitixa. En una ocasió, la Josune va començar a interpretar uns temes seus i jo m’hi vaig afegir amb el violí. En acabar va venir a veure’m i em va dir que volia fer un grup. Entre ella i jo vam acabar contactant els altres quatre integrants.

2. A finals de desembre vau estrenar el vostre segon disc, Xilema. Què significa aquest nom?

Josune: Xilema és un terme biològic. Són vasos vasculars que transmeten la sabia des de les arrels fins a les fulles i d’això en vam voler fer una metàfora. A través de la música volem transmetre tot el que ens han proporcionat diferents pobles i diferents persones.

3. En què us inspireu per fer les lletres?

Josune: Són lletres que ens surten. Com que l’Uxue, l’altra cantant, i jo som biòlogues i som de pobles petitets de Guipúscoa que estan rodejats de naturalesa, de muntanyes i de mar, a partir d’aquí hem anat traient les cançons. Per exemple, la cançó d’Aldapan gora, que significa “pujant el vessant”, ens va sortir mentre pujàvem una muntanya.

4. Us va ser molt difícil combinar instruments tradicionals amb una banda de rock?

Josune: Jo vinc de la trikitixa, de l’acordió diatònic. Tocava música molt tradicional i em vaig avorrir d’això, volia fer una altra cosa, barrejar instruments que encara no s’havien barrejat i que no era tan normal veure’ls junts.

Aitor: Moltes vegades em dona la impressió que amb els instruments que som fem el que ens agradaria escoltar. Perquè siguem un acordió i un violí no tenim per què tocar música clàssica o tradicional. Amb el conjunt que som fem la música que ens agradaria escoltar.

5. Heu fet més d’un concert a Catalunya. Com ha estat la rebuda per part del públic?

Aitor: Molt bona, sempre. Per un cantó hem notat que el públic català per se ja és diferent que el basc, pel caràcter, és com més obert, s’inclina més a demostrar el que li agrada. Al País Basc, igual pot estar tota una plaça plena de gent callada mirant un concert i potser li està agradant però no ho exterioritza. Per altra banda, crec que també hi ha una espècie de connexió basco-catalana. Sempre hi ha hagut un sentiment com de mitja fraternitat entre catalans i bascos. Jo crec que fent el mateix si fóssim madrilenys, no seria igual.

6. Per acabar, què teniu pensat fer en un futur no molt llunyà com a grup?

Josune: Ara per ara acabar la gira, ja que ens queden bastants concerts. Més endavant tenim pendent fer una gira a Amèrica.

Aitor: El 2020 seguirem fent concerts, el que no sabem és a quin ritme i a quin nivell. Aquest any era l’any del disc, era l’estrena i és quan fas la gira gran. El més difícil és fer una gira quan no estàs presentant un disc perquè és quan has de mesurar com fer-ho, per tenir temps per tu, per tenir temps per crear més coses o per descansar.