Simó Busquets: “Començar a tocar el sac sense que ningú te n’ensenyés va ser dur”

0
85
Simó Busquets va néixer el 1954 a Sabadell, i és un dels primers músics que va tocar el sac de gemecs després de la seva recuperació l'any 1983.
Simó Busquets viu des de l'any 1997 al barri de la Geltrú / Foto: M. Bayarri

Simó Busquets és un dels primers músics que es va iniciar en l’aprenentatge del sac de gemecs després de la seva recuperació l’any 1983. Nascut el 1954 a Sabadell, ha dedicat gran part de la seva vida a la música tradicional a través de la gralla, el sac i el flabiol. Ha fet divulgació d’aquests instruments, ha impartit classes i ha participat en la majoria de festes majors de les comarques del Garraf i el Penedès. Des de l’any 1997 viu a Vilanova i la Geltrú, des d’on treballa com a professor de sac de gemecs.

Com vas tenir coneixença del sac de gemecs?

El meu primer contacte amb el món de la música tradicional va començar l’any 1977, quan vaig començar a tocar la dolçaina morellana. Després vaig aprendre a tocar la gralla i el flabiol i, movent-me per aquests àmbits, vaig sentir a parlar per primera vegada de la gaita catalana, és a dir, del sac de gemecs. Em va cridar l’atenció que es volgués recuperar i em vaig interessar pel tema perquè a mi sempre m’havia agradat molt el món de les gaites.

Vas ser la primera persona a tocar aquest instrument?

No vaig ser el primer, ni el segon, però sí un dels primers. A principis dels anys 80 va haver-hi un col·lectiu de gent que, de vegades coordinada i de vegades no, va treballar per a la recuperació del sac de gemecs. Aquest col·lectiu com a tal no estava organitzat però perseguia els mateixos objectius. Alguns d’ells eren de Vilafranca, de Vilanova, de Reus… El fruit del seu esforç va fer possible que l’any 1983 es recuperés l’instrument.

Com va ser aquest procés de recuperació?

Cal tenir en compte que el darrer sacaire de què tenim coneixença va morir a finals dels anys 60. Des de llavors fins als anys 80 no va haver-hi continuïtat. No sabíem pràcticament com es tocava l’instrument, ja que no teníem ningú que ens ensenyés. Sí que es van trobar un parell o tres de sacs que es van copiar però només vam tenir aquesta informació.

Va ser dur l’aprenentatge?

Va ser un camí molt dur, sí, en què ho havies d’anar provant i aprenent tot de manera autodidacta. L’únic refent que vam tenir va ser Mallorca. Com que allà es toca un instrument semblant al sac de gemecs, que en aquest cas rep el nom de xeremies, alguns dels primers intèrprets de sac ens vam fixar en la seva manera de tocar. Així i tot la nostra feina va ser la de començar pràcticament des de zero.

D’on va néixer aquesta necessitat de recuperar el sac?

A principis dels anys 80, el sac de gemecs, com la gralla i el flabiol, s’havia perdut pràcticament. La seva recuperació va anar associada als balls i no al revés. És a dir, en el moment en què es van tornar a representar els balls tradicionals va sorgir la necessitat de ficar-hi els instruments que hi anaven associats. Aquí no és com a Galícia o Escòcia que es poden trobar bandes amb desenes de persones tocant la gaita. Aquí Catalunya la presència del sac de gemecs és més aviat funcional.

I el primer ball amb qui vas tocar va ser…

El ball de pastorets de Vilanova i la Geltrú. Em van cridar per acompanyar-lo l’any 1985. Des de llavors fins avui dia no he fallat en cap de les festes majors que s’han celebrat al municipi. A més, he tocat sempre acompanyat d’un flabiol ja que el sac, com que fa les notes lligades, necessita l’acompanyament del flabiol i tamborí per marcar el ritme.

Com es va viure aquesta recuperació de balls i instruments? Devia ser una responsabilitat.

Més que responsabilitat van ser moments d’apassionament. La majoria dels que vam participar en aquesta recuperació érem tots molts joves. Com que no teníem referents tot bullia molt, era una olla de pressió. No és com ara que ja està tot més estabilitzat.

En el cas del sac de gemecs, es coneix bé arreu de Catalunya o encara hi ha gent que el confon amb una gaita gallega?

Això encara no està del tot resolt. Quan surts a tocar pel carrer amb el sac encara hi ha persones que et pregunten si l’instrument és gallec o escocès. Així i tot, la gent que està més ficada en el món tradicional o el públic que viu cada any les festes majors sí que identifica l’instrument i sap que és català.

Què té de diferent el sac en comparació amb les altres gaites?

La cornamusa, que és el nom més tècnic amb què es coneix aquest instrument, té diferents bordons col·locats de manera diferent segons la regió geogràfica. A Escòcia, per exemple, també tenen tres bordons com a Catalunya però aquests en comptes de mirar cap a baix miren cap amunt. A Galícia, en canvi, un dels bordons es recolza sobre l’espatlla del gaiter, el segon sobre l’avantbraç dret i el tercer va en paral·lel a aquest últim.

Quan vas tenir el teu primer sac?

El meu primer sac de gemecs me’l va construir en Xavier Orriols, un constructor de Vilanova i la Geltrú, l’any 1984. Era de fusta de cirerer. Al cap d’un any, però, en vaig tenir un altre del mateix fabricant, en aquest cas de boix, al qual se li van introduir alguns canvis.

El sac de gemecs tal com el coneixem avui també ha canviat en comparació amb el que es fabricava quan es va començar a recuperar?

Sí, la pràctica de diferents persones i les seves aportacions són les que han permès millorar l’instrument. Des dels anys 80 fins avui dia hi ha hagut canvis pel que fa a l’afinació de les llengüetes de canya, que són les que van dins dels tubs i produeixen el so. També ha variat la llargada i la forma dels tubs o bordons així com el material de què està fet el sac.

Abans era de pell de cabra.

Sí, tradicionalment la bossa era un cos sencer de cabra. Al coll s’hi posaven els bordons i en una cama hi anava el bufador i en l’altra el grall. El que passa és que amb el pas dels anys ho han canviat i han ficat bosses fetes de Gore-Tex. Al cap i a la fi la bossa de pell de cabra tenia una forma irregular i a finals d’any es feia malbé. Se li havia de posar llard de porc per dins per tapar els foradets de la pell i, a l’estiu, amb la calor, el greix supurava i acabava tacant la roba.

Finalment, com t’agradaria que evolucionés el sac de gemecs?

Avui per avui ja signaria perquè el sac i el flabiol es mantinguessin així i se seguissin tocant amb dignitat quan acompanyessin els balls. Amb això vull dir que es toquin bé, seguint el ritme i sense desafinar, és a dir, amb unes condicions mínimes.

Aquesta entrevista fou enregistrada a Vilanova i la Geltrú el 31 d’agost de 2017.