A PUNT PLA recuperem una entrevista que li vam fer el 6 d’octubre de 2017 a Marçal Ramon, l’acordionista del duet Criatures. Ell, conjuntament amb Ivó Jordà (gralla dolça), són els propulsors d’un estil que ells denominen “cambra d’arrel” i que pren com a base la música d’autor. L’any 2016 Criatures va ser el guanyador del concurs Sons de la Mediterrània, una experiència que, segons Ramon, va servir per “acabar de fer el clic” i que el conjunt acabés de donar forma a la seva proposta.
Avui dia Criatures ja ha tret dos discs: Taumàtrop (2017) i Praxinoscopi (2019). Aquest últim es podrà escoltar el pròxim divendres 11 d’octubre durant el concert que oferirà el duet en la 22a edició de la Fira Mediterrània.
Quan i com neix Criatures?
L’Ivó i jo no ens coneixíem fins que vam entrar el 2010 a l’ESMUC. Allà ens vam fer molt amics i vam començar a tocar junts en algunes assignatures. L’any 2013 ens van oferir fer un concert com a duet a la Taverna del C.A.T. Vam acceptar i vam preparar un repertori molt diferent del que estem fent ara. A partir d’allà ens va agradar molt fer alguna cosa junts i vam decidir formalitzar el grup i començar a buscar quin era el camí que seguiríem com a duet.
D’on surt el nom del grup?
Criatures és una forma de dir que encara som criatures musicals. Cada cop menys, ja que fa molts anys que ens dediquem professionalment a la música. És una forma de recordar-nos que tenim moltes coses per aprendre encara, que tenim uns pares musicals a qui hem de respectar i escoltar fins al final.
Com va ser aquesta tasca d’experimentar amb la gralla i l’acordeó?
A priori sembla que ambdós instruments no siguin gaire amics, sobretot pel que fa a les dinàmiques, ja que la gralla és molt seca i sona molt fort. Així i tot el dia del concert a la taverna del C.A.T vam descobrir que es podia treure suc d’aquests dos instruments. Vam començar fent una mica repertori tavernari però a mesura que anàvem assajant i fent algun concert tot va acabar derivant, no sé si inconscientment o perquè ho buscàvem, cap al que hem aconseguit ara, el que en diem “cambra d’arrel”.
En què consisteix aquest concepte?
Al principi hi havia la dicotomia de què fem. Música tradicional o què és ben bé el que fem. Volíem experimentar altres camps sense caure en el món de la música tradicional estricta. Al final vam decidir tocar obres de compositors d’aquí com Marcel Casellas, Jordi Molina, Perepau Ximenis o Jordi Fàbregas. Va ser a partir d’aquest moment, quan vam entrar dins del món de la música d’autor, que ens vam començar a sentir còmodes. I, pensant que seria molt interessant trobar un hashtag per definir amb dues paraules el nostre estil musical, va sortir el concepte “cambra d’arrel”.
Amb el projecte Criatures heu traspassat els límits de la música tradicional. Creieu que fan falta més innovacions en aquest àmbit?
Sí, per molt que se’n facin sempre seran necessàries. La gràcia és que cadascú porti la música tradicional al seu terreny sempre que ho faci amb respecte i coneixement de causa.
Als nous públics potser els atrau més arribar a aquest tipus de música a través d’altres estils.
Hi ha públics que mai diries que arribarien a escoltar música tradicional i que de cop i volta estan escoltant una jota que els hi han colat per allà. Així i tot, crec que aquesta barreja d’estils no la fem per arribar a diferents públics sinó perquè és el que ens toca fer a aquesta generació. Venim de generacions que han estat lluitant molt per conservar i preservar la música tradicional catalana. Nosaltres hem aprés a tocar bé gràcies a ells i ara ens toca fer un pas més.
Es podria dir que projectes com el vostre ajuden a normalitzar la música tradicional?
Sempre hem sigut el tabú, la música barata. Ara s’està demostrant que aquest tipus de música és igual de digne que qualsevol altre estil i qualsevol altre ambient. Que tenim cent per cent menys de recursos està assegurat, que la premsa no ens va al darrere i tenim menys diners també està assegurat. Tot i aquestes dificultats, seguim allà i estem obrint més el mercat. Cada cop hi ha més gent que, sabent-ho o sense saber-ho, en algun moment o altre ha escoltat i li ha agradat la música tradicional.
Per acabar, què és el que més sorprèn dels vostres concerts?
El comentari que més ens fan quan acabem un concert és si el que toca l’Ivó és una gralla. La gent no es creu que una gralla es pugui tocar tan bé. D’acordions tocats molt bé n’hi ha molts, però escoltar un gralla ben tocada hi ha molta gent que encara el sorprèn.
