Clàudia Cabero: “Es pot agafar la música, interpretar-la i deixar-la anar”

0
86
clàudia cabero
Clàudia Cabero / Foto: Juan Miguel Morales

Un any després de guanyar el concurs Sons de la Mediterrània, Clàudia Cabero ha tret el disc Aorta gràcies a un Verkami i el presentarà entre la Fira Mediterrània i Barcelona. Parlem amb ella sobre aquest nou treball, sobre música i tradició.

Tot just fa un any que guanyaves el premi Sons de la Mediterrània i recentment ha sortit Aorta, el nou disc. Què ens pots explicar sobre aquest projecte?

És un repertori majoritàriament en català. Són onze cançons, de les quals n’hi ha cinc que són lletra i música meva. N’hi ha tres que són poemes musicats: dos de Rosa Maria Arrazola i un de Joan Margarit… I després hi ha dues cançons tradicionals, una portuguesa i una catalana. Finalment, hi ha una peça que combina música tradicional de la península Ibèrica i combina lletres en català i castellà.

Divendres 4 d’octubre es va estrenar el treball i el presentaràs el novembre a Barcelona. Quines sorpreses hi haurà en aquest concert?

Serà el 8 de novembre a Barcelona, tot i que realment aquest és el segon concert de presentació perquè el primer el fem a la Fira Mediterrània com a part del premi Sons de la Mediterrània. El concert de Barcelona és a la meva ciutat i llavors fem una mica una festeta. Hi haurà diversos invitats, una exposició de Rosa Maria Arrazola, la poetessa a la qual li he musicat dos poemes, que també pinta… Hi haurà unes coses que, de moment, només poden passar a Barcelona. És com la presentació que em fa més gràcia perquè ve la família, els amics…

Una de les sorpreses que hi haurà serà ma mare tocant una de les cançons. De fet, ella ja ha participat en el disc amb la cançó El Llimoner, que ja estava present en l’anterior treball. Li vaig demanar a un amic meu que em fes un arranjament només per a piano perquè toqués en aquesta cançó a Aorta i pujarà a tocar aquest tema. Hi haurà també altres invitats que… Aquests ja no els puc dir, encara no els he anunciat!

Haurem d’esperar, llavors! Passem a parlar del teu estil músical. Podries fer jazz, pop, qualsevol estil… Per què fer música d’arrel? Per què tirar cap al tradicional?

Crec que tenim la sort d’estar en un moment en què ja no és tan necessari etiquetar els músics per gèneres musicals. A mi, amb el premi aquest, diguem-ne que se m’ha posat en el món de la música tradicional, però realment de música tradicional en el disc només hi ha tres cançons i la resta és cançó d’autor. És un projecte de música d’autor que té arrel tradicional perquè al final sí que és el que he mamat tota la vida. Tota la vida he cantat en cors i formo part del moviment coral català, que té tota la seva història i trajectòria molt vinculada a la música popular, i llavors clar, és com a part de la meva genètica, per tant és com molt orgànic incorporar la música tradicional en qualsevol proposta que faci encara que la música que genero sigui meva. És molt més orgànic que posar-me a fer jazz perquè al final és un llenguatge en el qual he posat la poteta i m’he intentat formar una mica però no ho he mamat des de petita. Crec que la cosa de la música tradicional, encara que estic a la tangent, és que és una música com molt visceral, com molt geolocalitzada en l’ADN de la persona que la genera saps? És com molt sincera…

Ens pots explicar una mica sobre aquesta part més tradicional del disc?

Hi ha una cançó tradicional, que és El Cant dels ocells, que la feia abans sola amb la guitarra. Vaig iniciar aquest projecte a finals del 2016, vaig anar incorporant repertori però quan vaig començar a integrar El Cant dels Ocells va començar a haver-hi tot el de l’1-O, i era com el meu moment de pau i la meva reivindicació. Per això, la vaig integrar en el meu discurs que és molt neutre, perquè la veritat, no m’hi mullo gaire quan estic fent un concert a nivell polític, però és com la meva reivindicació. El 2018, quan vam començar a treballar amb en Guillem i la Sandra arran de la presentació del primer disc, en Guillem, que li agradava molt la versió que feia de El Cant dels Ocells, em diu “ostres, per què no preparem un arranjament només per a baix i veu?” I llavors ell, amb l’esquema que jo tenia muntat de El Cant dels ocells, va fer un arranjament per a baix i veu i en aquest disc hem aprofitat i l’hem gravat amb uns efectes però en realitat els únics instruments que hi ha són baix i veu. És una mica: “vinc d’on vinc, sóc catalana de pura cepa i aquest és el meu himne”, no?

L’altra cançó tradicional que hi ha és un cant portuguès que es diu Cantinha de la segada. Després d’haver marxat a Portugal i haver tornat, vaig començar a fer cursos de música tradicional amb Coetus i el primer any vaig conèixer unes noies portugueses que tenien un pou de repertori que jo no havia sentit en la vida. Un dia que se n’havia anat la llum, o l’havien apagat, perquè devia ser molt tard, es van posar a cantar aquesta cançó a dues veus i a mi em va flipar molt fort i em va transportar a Lisboa, però també em va transportar a casa… Llavors la vam començar a fer en els concerts amb la Sandra i en Guillem i la vam decidir gravar. I el mashup també té a veure amb els cursos de Coetus i en realitat també amb el primer curs que vaig fer amb ells. Vaig descobrir tota una sèrie de repertori, m’acabava de comprar el looper, volia cantar-ho tot i vaig decidir fer-ho tot a la vegada. Per això, vaig fer aquest arranjament, que en realitat és un popurri de diferents músiques i la majoria d’elles formen part del repertori de Coetus, tot i que en realitat, Coetus no té repertori propi. Intenten fer com un recull antropològic de diferents cants de diferents punts de la península. Gravadora en mà, l’Eliseo se n’anava poble per poble a buscar aquests cants de treball, i Coetus els ha posat aquesta sonoritat més moderna i fins i tot acadèmica. Llavors vaig voler fer aquest homenatge a Coetus.

Coetus ha estat una gran influència per a tu…

Coetus és una gran influència. Vaig descobrir Coetus i vaig començar a treballar en els cursos amb ells en un moment quasi com de desconfiança amb la música. Portava molts anys cantant en cors i tenint una idea de la música clàssica, a més a més, d’una manera molt acadèmica. De sobte, de cop i volta descobreixes com viuen la música Coetus i per extensió el ram de la música tradicional i popular i penses: “Ostres! És que es pot fer música rient i ballant…” Es pot fer música d’una manera molt visceral i molt fresca. Em va donar com una glopada d’aire fresc, de veure la música d’una altra manera i sentir-la d’una altra manera i fer-la d’una altra manera i va ser com súper guai.

Quines altres influències tens?

La primera persona que vaig escoltar i que em va fer pensar que es pot cantar diferent i en català, després d’estar molts anys escoltant les grans dives del R&B i del soul, va ser la Sílvia Perez Cruz que canta en català, castellà i portuguès. La sents i penses “això és casa”. M’hi sento molt identificada, va ser un descobriment molt heavy. I altres influències: molta cosa de cantautoria vinculada d’alguna manera o altra a la música d’arrel, encara que no sigui d’aquí, perquè els grups que m’inspiren tots tenen un peu molt ficat a la terra. Per exemple, l’Alessio Arena, la seva música té l’essència italiana i té l’essència sud-americana i ho trobo molt sincer. Hi ha molts grups que tenen aquest punt de sinceritat. En Guillem Roma, per exemple, també. Té aquesta manera de cantar que quan et canta una ranxera ho transporta al Mèxic de Manlleu, que diu ell, i quan canta en català et transporta aquí i això per a mi és molt sincer i m’agrada molt.

Com definiries la teva música? Podríem parlar de reactualització de la música tradicional?

Jo no sé si és reactualització, però a mi m’agrada més plantejar el meu peuet a la música tradicional com una revisió personal que no pas com una actualització. Perquè, a més a més, jo crec que en el sector de la música tradicional hi ha molta gent purista, hi ha un sector molt dur de conservació de la sonoritat, de les estructures, de la lírica, d’un seguit de coses… Per a mi actualitzar significa assumir que allò que hi ha està obsolet i jo no m’atreveixo a actualitzar una cosa que està viva. Per tant no m’agrada pensar-ho com una reactualització, però sí com una revisió personal, una lectura personal, una interpretació personal de la música tradicional. Així em sento una mica més còmode perquè és una mica invasiu. No estic renegant de res, en realitat ho poso molt en valor i simplement hi poso la meva petjada, però prefereixo partir d’una admiració profunda per aquest tipus de música. Per exemple, en el cas del premi del Sons de la Mediterrània, va ser discutit el meu premi entre el jurat perquè hi havia precisament un sector més purista, més conservador amb el que hauria de ser la música tradicional. Estaven una mica recelosos que una proposta com la meva que no deixa de ser de cançó d’autor s’endugui un premi que premia la música tradicional. Va haver-hi com una mica de debat entre els mateixos del jurat i al final va prevaldre aquesta aportació extra sobre el gènere, que es pot mantenir viva la música tradicional fent-la com s’ha fet fins ara o es pot jugar a portar-la cap a altres camins i no per això deixa de ser menys tradicional o menys pur. Bé, per això et deia que actualitzar no és una paraula que m’agradi gaire.

Però just l’any que vas guanyar tu totes les propostes finalistes tenien un punt transgressor…

Totalment. Totes eren una mica transgressores, però partint d’algun element realment tradicional. Per exemple, en Roger Andorrà al final és una experimentació amb la gralla, però la gralla és un instrument del tradi català per excel·lència. La proposta de l’Heura tres quarts del mateix. Era una proposta d’autor, però ella és grallera també i, a més, amb una trajectòria en el món de la música tradicional molt extensa, la coneix molta gent. Feia un projecte d’autor però també amb unes estructures, amb una manera de compondre molt vinculada a la música tradicional i amb cançons de creació pròpia… I el projecte de Menut potser sí que era el més, entre cometes, transgressor. Perquè clar, està aquella cosa del guitarró… Hi havia el guitarró, que també és una cosa molt tradicional i ell ho ha potenciat. Ha potenciat el lloc d’on ve, el disc té molt a veure amb la seva pròpia vida, de la zona de les Terres de l’Ebre. Hi ha molt de casa seva en el disc i això, per a mi, és com que es manté dintre la música tradicional.

Vaig tenir una conversa amb el meu avi, que ha dirigit cors tota la vida i aquest tracte de música tradicional l’he heretat d’ell i de tota la família coral. Un dia teníem aquest debat i, per a mi, la música tradicional -que no la popular- és aquella música sense autor i que es caracteritza una mica per ser transmesa oralment. Després hi ha gent que es dedica a recuperar-la i a fer aquesta feina d’antropologia musical i de recollir-la. Hi ha un munt de llibres que recullen diferents melodies, diferents versos, diferents coples, diferents cançons, variacions melòdiques, variacions rítmiques… Tot això és algú que s’ha dedicat a escriure-ho, no ho ha compost ell… I a mi m’agrada tant aquesta lectura perquè penso que si aquesta característica de la música tradicional vol dir que es pot seguir interpretant i es pot agafar, tu la pots agafar a la teva manera, deixar-la anar i continua rodant. I això ho trobo molt maco que passi en la música en general, no només en la tradicional. És com regenerar la mateixa música per ús.

De vegades apareixen coses com, ja no et dic Coetus, però Maria Arnal i Marcel Bagés… Quan van començar anaven a buscar repertori de la fonoteca del País Valencià i agafaven la cosa més purista de la música tradicional. Agafaven el més purista per fer repertori i, en canvi, ho han petat molt fort. Han trencat aquesta frontera que hi ha com a públic, vull dir. Penses que la música tradicional és una cosa com obsoleta, que els festivals de música tradicional són una cosa només per a la gent que fa música tradicional i si no, no hi va la gent… O estàs ficat en el mundillo o no. De cop i volta, aquesta música trenca la barrera i es planten a tots els festivals de pop i indie d’Espanya per no dir altres llocs i això vol dir que estem súper oberts com a públic, com a oients, a dibuixar gèneres.